ACTIVITAT: Visionat de la Pel·lícula “El gran dictador”, dirigida l'any 1940 per Charles Chaplin. És
una paròdia del nazisme i dels dictadors Hitler i Mussolini. Es tracta de, la
primera pel·lícula completament sonora
del cineasta.
A més de comentar les diferents escenes i la seva relació amb la història
de l’inici del nazisme, hem treballat el contingut del discurs que Charles
Chaplin al final de la pel·lícula. Es tracta d’un al·legat en favor de la pau,
la democràcia i la llibertat.
Ho sento, però jo no vull ser emperador, aquest no és el meu ofici. No vull
governar ni conquistar a ningú, sinó ajudar a tots si fos possible: jueus i
gentils, blancs o negres. Tenim que ajudar-nos els uns als altres. Els éssers
humans som així, volem fer feliços als demés, no fer-los desgraciats. No volem
odiar, ni menysprear a ningú. En aquest món hi ha lloc per tothom. La bona
terra és rica i pot alimentar a tots els éssers.
El camí de la vida es lliure i maco, però l’hem perdut. La cobdícia ha
enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d’odi, ens ha empentat fins la
misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat
a nosaltres mateixos. El maquinisme, que crea abundància, ens deixa en la
necessitat. Els nostres coneixements ens han fet cínics; la nostra
intel·ligència durs i secs. Pensem massa i sentim molt poc. Més que màquines
necessitem humanitat; més que intel·ligència tenir bondat i dolçor. Sense
aquestes qualitats la vida serà violenta, es perdrà tot.
Els avions i la ràdio ens fan sentir més propers. La veritable naturalesa
d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germandat universal que ens
uneixi a tots nosaltres. Ara mateix la meva veu arriba a milions de éssers de
tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens, víctimes d’un sistema
que fa torturar als homes i empresonar a gent innocent. A tots els que em
puguin escoltar els dic: no desespereu. La dissort que patim no és més que la
passatgera cobdícia i l’amargura d’homes que temen seguir el camí del progrés
humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors, i el poder que tragueren
al poble es reintegrarà al poble, i, així, mentre l’home existeixi, la
llibertat no decaurà.
Soldats !, no us rendiu a aquest homes que, en realitat, us menyspreen, us
esclavitzen, reglamenten les vostres vides i us diuen el que heu de fer, de
pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us enceben, us tracten com a ramat i
com a carn de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes
màquines amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines, no sou
ramat, sou homes!. Porteu l’amor de la humanitat al vostre cor i no l’odi.
Només els que no estimen odien; els que no estimen i els inhumans.
Soldats !, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat. En el capítol
17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home. No d’un home,
ni d’un grup d’homes, sinó en tots els homes” En vosaltres. Vosaltres teniu el
poder, el poder de crear màquines, el poder de crear felicitat. Vosaltres, el
poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica, de convertir-la en
una meravellosa aventura.
En nom de la democràcia, fem servir aquest poder, actuem tots units.
Lluitem per un món nou, digne i noble que garanteixi als homes treball, a la
joventut un futur i a la vellesa seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses,
les feres arribaren al poder, però han mentit; no han complert les seves
promeses ni mai les compliran. Els dictadors són lliures només ells, però
esclavitzen al poble. Lluitem ara per fer realitat lo promès. Tots a lluitar
per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals, per eliminar
l’ambició, l’odi i la intolerància. Lluitem per el món de la raó, un món on la
ciència, on el progrés ens condueixi a tots a la felicitat. Soldats... en nom
de la Democràcia, hem d’unir-nos tots.
Hanna, pots escoltar-me? Siguis on siguis, mira amunt, Hanna. Els núvols
s’allunyen, el sol esta sortint, anem sortint de les tenebres cap a la llum,
caminem cap a un món nou, un món de bondat on els homes s’elevaran per sobre de
l’odi, de l’ambició i de la brutalitat. Mira amunt Hanna! A l’ànima dels homes
se li han donat ales i per fi ha començat a volar! Estan volant cap l’arc de
Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur, que
et pertany a tu i a mi; a tots!!. Mira amunt, Hanna, mira amunt!!
Si voleu veure l'escena del discurs cliqueu sobre la imatge
